'Avui en dia si un vol fer una peli, la fa. Amb una càmera petita i deu amics, fas una peli'. Roger Gual (Barcelona, 1973) és un director de cinema que viu en un país on no hi ha productors del setè art i per tant es va autofinançar la seva primera pel·lícula, Smoking Room (2002), obra que va rodar amb càmera digital. Quan Gual va estrenar aquest film, escrit a quatre mans amb Julio Wallovits, no tenia ni 30 anys. El debut va ser exitós, ja que va guanyar un premi Goya al millor llargmetratge d'un debutant, i també es va endur el premi al millor guió i el premi al millor film del jurat del Festival de Màlaga. El primer tret de Gual, doncs, no és la pel·lícula en si, sinó el mètode de producció barat que utilitza, mètode inspirat en l'escola Dogma nascuda 15 anys enrera. A dia d'avui, i en un país sense productors, si vols fer una película, la fas.

Els crítics han comparat el treball de Roger Gual amb el de David Mamet, el director de cinema de Xicago reconegut pels seus guions i per la seva direcció d'actors. Gual aplica, també, el seu talent en els guions i en uns diàlegs treballats, pulits, que posa al servei dels actors. 'M'agrada dirigir per poder treballar amb actors. En un film el 80% és càsting'. Tot, en Gual, es mou al servei dels actors a partir dels diàlegs; amb Gual no hi ha lloc per les grues, ni els efectes especials.

Després d'haver abandonat dues carreres que ell qualifica de serioses (Història de l'Art i Administració i Direcció d'empreses) Roger Gual va marxar a viure a Nova York, on es va guanyar la vida treballant d'autònom en publicitat. Allà va aprofitar el temps per a estudiar cinema i va acabar rematant la feina anant a l'illa de Cuba, per estudiar a la prestigiosa Escuela Internacional de San Antonio de los Baños, bressol de molta de la cinematografia occidental. Després de Cuba i Nova York va venir el debut amb la citada Smoking Room, una pel·lícula que dissecciona el món de les multinacionals i les relacions laborals, no solidàries, entre els treballadors. L'incident desencadenant és la prohibició de fumar dins el lloc de treball, i la conseqüent mobilització i desunió entre els treballadors. S'hi veu l'Altre en majúscules,  la dificultat de posar-se d'acord amb un igual, i la lluita contra un Altre que té poder damunt teu.

Després ha vingut Remake (2006), altre cop rodat amb càmera digital, que explica un cap de setmana de retrobament entre hippis que, un dia, havien estat amics, havien format parelles i havien fundat una comuna. Anys després, però, resulta que els exhippis van al gimnàs i es decoren les cases. Després d'haver fet sexe en grup ara va i els exhippis es barallen entre ells -al film es veu com arriben a les mans. Gual sap del què parla, ja que ell va ser un nen de comuna hippi: va viure, amb la seva mare, en una comuna, espero no equivocar-me, que hi havia a la muntanya del Tibidabo, a tocar de Barcelona. 'No sé si és normal veure follar a la teva mare amb tres tios', és una de les frases que s'escolta, que se sent.

Remake ha colpit més a la generació dels seus pares que no pas la seva, a la nostra generació. Gual dissecciona, intentant no jutjar-los, la generació tap que tots patim, la generació dels que van córrer, córrer molt, davant els grisos, i que van protagonitzar la transició i un llarg etcètera. Gual mira, altra vegada, cap a l'Altre —i el colpeix. En l'entrevista ho diu d'una manera preciosa. Això del cinema és tan sols "qüestió d'explicar un conte que t'ha remogut per dins. Inicialment es tracta de fer perdurar les històries que t'explicaven els teus avis i els teus pares". Gual es mira els altres i no el melic.