És músic, artista, comissari d’exposicions i realitzador audiovisual, però considera que intentar etiquetar-se, en la nostra era, és entrar en un ‘debat fals’. Per a ell, que s’autodefineix com a productor cultural, l’autèntic debat és un altre: com produïm, com distribuïm i, sobretot, com consumim cultura? La popularització dels dispositius digitals i de la banda ampla és, per si sola, una revolució cultural que ens obliga a cercar noves respostes a aquestes tres preguntes. ‘Ara allò realment important ja no és tant el què, sinó el com’. I les arts digitals (o digitalitzables) són, en la seva opinió, una subversió total respecte a l’arquitectura estètica i ètica que les ha precedides.

Com a comissari, Òscar Abril Ascaso (Barcelona, 1966) és, des del 1997, responsable d’exposicions del Festival Internacional de Música Avançada i Art Multimèdia, Sónar, de Barcelona. Ha estat codirector del festival d’art sonor Zeppelin, comissari de projectes del programa Àudio per al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona i responsable, amb Elástico, del simposi sobre cultura lliure i propietat intel·lectual CopyFight al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).
 
Com a artista, als anys noranta va ser membre fundador del Club 7, una associació de divulgació i promoció de la performance, l’art d’acció i l’art sonor, amb projectes com Ready Made Sounds, Metareference Projects i Low Tech Music (LTM) (1995) que, englobats sota la denominació Oaa soundworks, van constituir una línia d’experimentació única al nostre país fins aleshores, en camps com els paisatges sonors i el silenci. Fins i tot es va arribar a editar un manual, LTM Manual, traduït a cinc idiomes, i un hipertext, Machina LTM, sobre el funcionament del catàleg de sons LTM. Recentment, entre molts altres projectes, ha creat Òscar Abril Ascaso + Sedcontra Avec Les Autres, un grup musical barceloní que es recrea en el pop i la filosofia francesa dels anys seixanta i setanta.

La seva última proposta, Centre d’Art Produeix Música Pop, s’ha pogut veure durant tres mesos enguany al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Era una exposició, però també un espai escènic i un concert, cada dia diferent: catorze bandes emergents de la ciutat han assajat i gravat un disc en uns estudis musicals instal·lats dins el centre, davant la mirada curiosa dels visitants. Els grups han disposat d’espai, temps i infrastructura, amb una única condició: treballar amb llicència copyleft, sense drets d’autor, per poder distribuir la música resultant de l’experiència a través d’Internet.

Precisament, el que Abril Ascaso anomena ‘despotencialització de la noció d’autoria’, és una de les conseqüències que ell mateix apunta de la revolució cultural dictada per les noves tecnologies i les noves formes de consum cultural. Però encara n’hi ha una de més important: la ‘dessubstancialització de l’objecte artístic’; i una constatació: ‘Allà on s’esdevé el signe dels temps no és dins els programes expositius dels centres d’art, sinó en els programes d’activitats d’aquests centres’. Allò realment modern, doncs, ja no és el qui ni el què; és el com.

Per aquest motiu, per no perdre el tren de la contemporaneïtat, considera imprescindible reorientar les inversions culturals, trencar ‘la inflació museística’ que vivim darrerament i apostar per processos de gestió, producció i consum més lleugers, que ‘siguin molt més capaços de copsar el que passa a cada moment’. Òscar Abril Ascaso parla, com ha fet sempre, d’avantguarda. Però cada dia que passa ho fa més convençut que vivim un canvi de paradigma històric, amb Internet com a ‘plaça pública’ i amb regles del joc noves i per definir. Onze anys d’experiència al capdavant de les exposicions del Sónar i més de vint anys de treball artístic l’avalen. Sempre seguint, cercant, el signe dels temps.