Pedro Soler (Singapur, 1967) és el director del centre de producció artística Hangar des del desembre de 2005. Aquest centre té per objectiu donar eines i recursos als artistes visuals. Hangar ofereix sales on muntar vídeos, 2 platós, lloguer d'equipament, assessorament en la producció, tallers de formació i beques a artistes. El centre es finança amb diners públics (Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Ministerio de Cultura, Diputació de Barcelona) i la Fundació Banc de Sabadell. El senyor director, doncs, s’ha de reunir amb importants personalitats de l’administració. I es veu que el senyor director d’Hangar, Pedro Soler, pot acabar més d'una reunió assegut no damunt la cadira, sinó damunt la llarga taula, amb les cames creuades com un hindú i parlant de tu a tu a la resta de personalitats. Ningú s’immuta, ningú queda sorprès del seu gest, que li surt natural, i tothom el respecta.

Altres vegades, si hi ha més confiança i la reunió no és formal, pot acabar assegut al terra.

A la memòria 2007 d’Hangar el senyor director Pedro Soler hi escriu la introducció, com pertoca. El curiós de veure és que la introducció ve il·lustrada amb una fotografia de l’enderroc que l’Ajuntament de Barcelona, un dels patrons d’Hangar, va fer de part de les instal·lacions de Can Ricart de Barcelona. L’enderroc va provocar que desenes d’artistes haguessin d’abandonar les instal·lacions. Aquell dia centres artístics com la Makabra es van quedar orfes d’espai, van haver de marxar, plegar veles. El Sr. Soler ha dit que ‘al Poblenou hem perdut uns 100 artistes i 18 espais. Aquí a Can Ricart només queda Hangar’. No li devia agradar, l’enderroc, al Sr. Soler, i per això a la memòria que l’Ajuntament devia llegir, com a patró d’Hangar, Pedro Soler va tenir el gest de posar la fotografia de l’enderroc que el mateix Ajuntament havia provocat. Tothom va tornar a respectar-li el gest.

A Soler se’l respecta perquè sap de què parla. La seva feina no és només conèixer els artistes ja consagrats, sinó els que han de venir, els joves. És per això que al senyor director d’Hangar, ratllant la quarantena, tan se’l pot trobar en festes mig punks on es projecta el curt d’un nou director de cinema o en raves on punxa no sé quin artista sonor per descobrir, com en galeries d’art i museus de tot el mon. Al senyor Pedro Soler se’l respecta perquè fa la seva feina: captar el batec de la ciutat. I d’aquest batec, Mr. Soler n’intenta treure suc. Quan els periodistes li pregunten quina és la seva funció, respon de manera senzilla i directa: ‘Donar accés lliure i democràtic a les eines de producció d’art (...). Hi ha molta creativitat en la penya. Ara bé, com donar sortida a això? Hem de professionalitzar els artistes.’

El seu currículum demostra que el seu és el paper de catalitzador. Abans de ser director d’Hangar, Pedro Soler va fundar la distribuïdora d’art multimèdia Fiftyfifty, va impartir tallers de teatre amb àudio i vídeo interactiu a París, Estrasburg, Mulhouse i Poitiers, i fou comissari de Sonarama, el festival de produccions audiovisuals en temps real del festival Sònar. Crear plataformes perquè d’altres creïn. Aquest és el seu paper. La seva obsessió, en canvi, és el temps real en el vídeo, i quan era membre de Dadata, grup especialitzat en la creació audiovisual, va fabricar nou software per tal que els ordinadors permetessin fer actuacions on el vídeo es veiés en directe.

Una altra de les obsessions de Pedro Soler, màster d’Arts Digitals per l’Institut de l’Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, és el discurs teòric, que torna a centrar en la transmissió en temps real del vídeo. Li agradaria saber més sobre quins efectes té sobre les persones el fet de viure en una sala amb ordinadors que transmeten en temps real imatges d’altres espais i, per tant, altres temps. Com es pot ser capaç de viure en temps i llocs diferents?, es pregunta el senyor Soler, nascut a Singapur, educat a França, resident a Barcelona i viatjat per mig món.