Isaki Lacuesta (Girona, 1975) és un cineasta de 33 anys obsedit pel llenguatge cinematogràfic: en totes i cadascuna de les seves obres n’explora un aspecte diferent. El guió, el gran cavall de batalla del cinema clàssic que ell no menysprea, el va treballar en la pel·lícula que ens el va fer conèixer, Cravan vs Cravan (2002). Tenia, quan la va acabar, només 28 anys. Tots els que vam llegir Arthur Cravan, de Maria Lluïsa Borràs, vam quedar fascinats per l’aura de misteri que transmetia el poeta boxador. Lacuesta també, i en va escriure un guió tancat, on apareixen entrellaçats admiradors de Cravan com el poeta Enric Casasses, crítics d’art francesos que opinen sobre l’autenticitat de les obres del parent d’Oscar Wilde i Cravans actuals com Frank Nicotra que, 80 anys després de Cravan, resulta que també és boxador i artista. El guió era un repte, perquè no és fàcil fer un documental sobre algú del qual només se’n conserven pocs segons (diem segons) d’imatges en moviment. I algunes, poques, fotografies. I Lacuesta se’n surt.

A La leyenda del tiempo (2007), Lacuesta transmet tota la força que el rodatge pot tenir sobre una pel·lícula. Va aconseguir gravar com li canviava la veu a un dels nens protagonistes i portar-ho a la pantalla gran. Va descobrir, a mig rodatge, que aquest nen, gitano, no canta perquè respecta el dol de la mort de son pare i va reescriure el guió de la pel·lícula per incloure-ho. Lacuesta va arribar a la Isla de San Fernando (Cadis, Espanya) per estar-s’hi més de tres mesos. En aquest temps va conviure amb Israel, el nen, i la Makiko, una de les moltes japoneses fascinades pel flamenc que viatgen fins a Andalusia. Personatges que, a la pel·lícula, no deixen mai de ser persones gràcies a la força del rodatge. Sense un guió preestablert, ‘la major part del temps et sents com un funambulista a la corda fluixa, sense saber si aconseguiràs arribar a l’altra banda’. Rodatge, pur rodatge. Els actors, per descomptat, no eren professionals. Que ningú esperi un biopic de Camarón de la Isla. És molt més que això: de Camarón de la Isla n’explica, i capta, ni més ni menys que la presència, un cop mort.

‘Cineastes a pesar de tot, els hereus de l’home de la càmera ni tan sols la necessitarem per continuar fent cinema.’ A Las variaciones Marker (2007), Lacuesta ha fet un curt de mitja hora sense rodar un sol pla. Res de rodar! Tot el film és muntatge amb imatges d’altri. No trepitjar, ni boig, plató. Tot concepte, tot muntatge, tot homenatge a Chris Maker, el director francès a qui adora. I això no és tot. Lacuesta ha gravat utilitzant microscopis, per posar un exemple, i ha mostrat pel·lícules fugint de la pantalla única, gran, a la qual tots estem acostumats quan parlem de cinema. Lacuesta, com Marc Recha, va apostar per la multipantalla en els curts que va presentar a la Fira de Frankfurt 2007, on va presentar treballs sobre artistes com Perejaume, Tàpies, Amat i Barceló.

Isaki Lacuesta, llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, i actualment professor al màster de documental de la Universitat Pompeu Fabra, explora com un gat en zel tots els racons del seu art. A dia d’avui, afirma que per a ell el cinema ‘no és tant explicar una història com trobar una forma de vida personal, que em permet fer viatges i conèixer gent’. Això diu, a dia d’avui. Vés a saber què dirà més tard, perquè, ara per ara, només té 33 anys i és un cineasta en ple viatge.