‘Ara, per descontrolar-nos, anem a la discoteca. Tan de bo els pares prohibissin als seus fills d’anar al teatre’. Fascinat per la Internacional Situacionista de Guy Debord dels anys 50 i 60 i apassionat dels contes de Txèkhov, entén el teatre com un instrument capaç de posar contra les cordes el nostre pensament, els nostres hàbits i la nostra societat, amb un bombardeig d’idees i situacions. Sempre des de l’òptica teatral més dionisíaca, els espectacles col·loquen el creador, l’actor i el públic en crisi, eliminant les màscares d’uns i altres, en una atmosfera de dubte i preguntes sense resposta. Aquest és el teatre que interessa a Roger Bernat (Barcelona, 1968), un teatre que ens obliga a encarar debats volgudament incòmodes i que busca fer aflorar tot allò que no és previst, que s’escapa de la nostra mirada, que sabem que hi és i no veiem o que simplement no volem veure. Un teatre que des del primer minut intenta dialogar descaradament amb la realitat social, sense límits i per tota mena de camins.
Roger Bernat va començar a formar-se com a arquitecte i no va ser fins als 25 anys que va descobrir el teatre. Va estudiar direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre de Barcelona, on va titular-se amb el Premi Extraordinari (1996). Assegura, però, que d’aleshores ençà ha intentat oblidar tot el que va hi aprendre. El 1997, acabat de sortir de la factoria barcelonina, va crear i dirigir, juntament amb Tomàs Aragay, la companyia General Elèctrica, una ‘cèl·lula d’agitació escènica’ que va produir una desena d’espectacles (10.000 Kg (Premi Especial de la Crítica 1997), Confort Domèstic (Premi de la Crítica al Text Dramàtic 1998) i Trilogia 70, entre d’altres) i que va acabar trepitjant els escenaris dels grans teatres del país de la mà de Xavier Albertí. General Elèctrica va acabar tancant l’any 2001 per falta de suport institucional. Des d’aleshores, Bernat no s’ha pogut treure mai l’etiqueta d’enfant terrible del teatre català; i el públic que el segueix ja ha après, amb els anys, que un cop té l’entrada esparracada a les mans, ha d’oblidar-se del teatre de text clàssic, de la comèdia, del musical i de qualsevol mena de convenció artística actual. ‘Per això s’ha de córrer’, diu Bernat, ‘perquè tot el que en un principi és revolta, acaba esdevenint un tic’.
Després de l’èxit de Que algú em tapi la boca (2001), tercer títol de Trilogia 70, va crear Bona gent (2003), un cicle de sis espectacles de baix pressupost amb la col·laboració de Juan Navarro, i Bones intencions (2003). Tot seguit va dirigir Amnèsia de fuga (2004), LA LA LA LA LA (2004), Tot és perfecte (2005) i Das Paradies Experiment (2007), entre d’altres, en una cerca constant de noves formes i registres per a confrontar l’art amb la realitat.
L’última proposta ha estat Domini Públic (2008), en la qual els espectadors, vagant per la plaça Margarida Xirgu de Barcelona, reben instruccions a través d’uns auriculars i esdevenen actors. Es tracta que siguin ells (nosaltres) els que, mirant-nos els uns als altres des d’una nova perspectiva i confessant intimitats, construïm les escenes i fem l’espectacle, interpretant-nos a nosaltres mateixos. Com fem cada dia, de fet, però en un espai fictici, de domini públic. En una línia semblant, però com sempre diferent, en el pròxim espectacle de Roger Bernat, Rimuski, els actors recorren la ciutat amb taxi, i els espectadors, des de la sala i en directe, segueixen tot el que hi passa a través d’una pantalla. Tot fa pensar que serà, una vegada més, una nova manera de fer teatre i una nova mostra d’agilitat a l’hora esquivar els vicis de l’art actual. En definitiva, una nova formulació de les qüestions de sempre: qui som, on som i com vivim.
