Roger Aixut (Barcelona, 1975) és músic, però sobretot, lutier. I no necessita fustes d’arç, cordes de cua de cavall escandinau o barnisos especials. En té prou amb amb el tub d’una dutxa, una llauna de codony, un escalèxtric o qualsevol artefacte imaginable que, a la llarga, acabarà formant part d’una guitarra, d’un trombó o d’una berra. Fundador de CaboSanRoque, es considera creador d’imatges i es dedica a això: a fer ‘bitxtets’ i a fer-los sonar.

CaboSanRoque, una banda barcelonina formada per set músics i un tècnic de so, va néixer el 2001 ‘com a orquestra de sala i menjador’. D’aleshores ençà ja ha publicat tres discos. L’últim, Música a màquina (2007)  (autoeditat, amb un llibret gràfic de seixanta-quatre pàgines i portades de ferro serigrafiat), recull set temes instrumentals, hipnòtics, dirigits per una rentadora, ‘la rentadora de la família Caba’, que, connectada mitjançant una cadena de bicicleta un sistema de cilindres, acciona instruments musicals de tota mena. El ritme el marca el programa de rentat i centrifugat de la màquina, i salta d’andante a allegretto segons la brutícia de la roba que renta. Als xous en directe, la roba es penja literalment a l’estenedor al final de cada cançó.

Prèviament, la banda havia editat CaboSanRoque (2003) i França Xica (2004), ‘dos discos molt naturals, acústics, una mica nyigui-nyogui’, i havia construït La caixeta, un espectacle cinematogràfic i sonor que es va presentar al festival Grec 2006 i que d’aleshores ençà s’ha pogut beure a Holanda, Alemanya, Itàlia i el Marroc (actualment, fins al 15 de juny, es representa a la sala Beckett de Barcelona). La caixeta va començar amb la troballa d’una maleta carregada de pel·lícules súper-8 d’autor desconegut a la plaça del Diamant de Barcelona: imatges familiars, amateurs, dels anys setanta. La caixeta és una capsa de 27 metres cúbics, una caixa de música gegant, amb quatre músics al seu interior (Roger Aixut, Ramon Garriga, Josep Seguí i Laia Torrents) que remenen tota mena d’instruments (pianos, acordions, guitarres, xilofons) i accionen joguines diverses de fabricació pròpia (trens elèctrics, ossets de peluix i sintetitzadors). Darrere la capsa s’hi projecten les pel·lícules trobades: nou curtmetratges amb imatges sorprenents del jardí botànic de Montjuïc, del port de Barcelona, el circuit de Calafat o un partit de futbol d’alevins. La capsa, oberta, hi posa la banda sonora. Les imatges comparteixen protagonisme amb els instruments en un agradable viatge automàtic d’una hora i quart en què sons, projeccions, músics i autòmats creen una atmosfera íntima, exòtica i plaent.

Aixut no cerca la perfecció. Ni la precisió. Al contrari, partint de la inquietud i la intuïció, assegura que ‘hem après a conviure amb màquines imperfectes’ i que cal saber trobar l’encant en l’aleatorietat i, fins i tot, en l’error. Ignora la tècnica, potser sí, però la supera amb escreix, amb carretades d’enginy i imaginació.