Meritxell Duran (Barcelona, 1964) diu que il·lustra i esculpeix perquè és el que sap fer. L’escultura i el dibuix són la seua eina de comunicació. El treball bidimensional li permet acotar un discurs, atrapar-lo, acabar-lo, mentre que enfrontar-se a l’obra física és per a ella un procés més introspectiu, on la peça esdevé, succeeix sense un propòsit premeditat, amb un resultat més eteri i imprecís. Si ha de triar, Duran es decanta per l’escultura. El dibuix, el fa; l’escultura se li fa. En aquest sentit, el seu discurs s’allunya dels grans argumentaris amb què basteixen la seua obra molts autors contemporanis, els quals, segons ella, ‘hi posen pretensions, però no l’ànima’.

Cada treball de Duran traspua el seu estat emocional: ‘De la manera que visc és de la manera que treballo’. És significatiu que entre l’obra trista i turmentada dels anys noranta i principis de dos mil, i l’actual, més irònica i subtil, hi hagi un parèntesi ‘terapèutic’ de cinc anys en què s’aparta de tota activitat artística per poder agafar aire i renovar perspectives. Perquè, per a Meritxell Duran, evolucionar és essencial. En el camp de l’art, es tracta de no instal·lar-se en allò que funciona per explotar-ho fins a l’extenuació. La seua evolució particular es reflecteix en el resultat de la seua feina, però també en la motivació amb què aborda l’acte creatiu: si en el passat era principalment un mitjà de refugi i d’evasió, actualment li suposa un gaudi absolut.

El recés voluntari de l’artista durant un lustre inclou un any a la Xina, que influeix definitivament en la seua trajectòria professional i personal. Hi va sola i de grat, perquè sap i vol viure la soledat, la busca, i és en aquest país on troba l’aïllament i la no-comunicació que li cal per retornar a un equilibri vital necessari. L’artista troba que l’ésser humà d’avui, si bé està sol, no sap estar-ne. I és en la soledat on ha d’aprendre a reconèixer-se, a entendre el seu potencial, que és immens, i saber prendre riscos. I a Duran li interessen els riscos. Perquè sense un mínim de risc, no hi ha evolució.

Justament el seu retorn artístic es materialitza en una col·lecció d’escultures que sorgeixen de qui sap quin univers per acompanyar l’home contemporani en la seua solitud. Amb Criatures de companyia (Iguapop, 2008), li ofereix presències ‘adoptables’ d’aparença híbrida entre joguina, mascota i escultura, en sèries limitades de només 7 unitats. Aquestes criatures, executades impecablement, asèptiques, pures, amaguen un misteri: amb la proximitat, la tendresa i la innocència que emanen de lluny, es dilueixen en una inquietud que, subratllada amb lemes com ‘No sé què estic fent aquí’ o ‘No m’abandonis, jo mai no ho faria’, no deixa indiferent ningú. Les figures pintades sense rostre que s’hi intercalen contribueixen al desassossec de l’espectador.

Duran confessa que l’energia per portar a terme treballs nous com aquest només la troba lluny de la seua ciutat i del seu ambient de treball habitual. Allò nou li neix des de fora, sigui la Xina, sigui Nova York, on viatja sovint, i és a Barcelona on ho treballa físicament. Reconeix que l’actual Barcelona-producte li dificulta el desenvolupament creatiu, que energèticament ja no li és viable. ‘La botiga més gran del món’ ja li queda massa lluny.