Josep Bohigas (Barcelona, 1967) escriu, pensa i fa arquitectures. Arquitectures edificatòries, urbanes, efímeres, interiors, tant se val: per a l’arquitecte, l’escala de l’encàrrec no és un factor que n’alteri l’estatus o el tractament. Les fases de projectació, des de la idea primera fins a l’objecte acabat, són comunes a tota disciplina creativa i, per tant, a tot allò susceptible de ser dissenyat, des de la porta de casa fins a l’ordenació d’una porció de barri. Aquesta concepció globalitzadora explica la seua manera d’entendre la ciutat i les interrelacions entre els seus components, del micro al macro, i a la inversa.

Bohigas se sent compromès amb la ciutat. Es mostra crític amb la Barcelona del disseny –de disseny–, que considera un model ultraesgotat, i defensa una hibridesa més possibilista, que permeti reformular els ideals estètics en concordança amb l’evolució del seu paisatge humà. Tampoc no creu que l’actual tendència a adquirir arquitectura de grans marques d’importació, descontextualitzada, a tant la peça, sigui allò que demana la ciutat on viu: ‘El talent s’ha de posar a disposició de les necessitats reals’.

Bohigas aposta per reconquerir l’entorn urbà, arrabassar-lo als vehicles, de forma que l’individu pugui adquirir una vinculació més íntima i còmplice amb el medi públic. Els metres quadrats de més, als quals aspira l’homo urbis, són a l’altre costat de la porta. Però una evolució d’aquesta envergadura només és possible amb una intervenció simultània en l’habitatge i l’espai públic, considerant el context i la diversitat social. En el cas domèstic, Bohigas anuncia la propera revolució: els serveis compartits entre comunitats veïnals. El sistema ha de permetre un nou concepte de convivència inspirat en la fórmula de l’hotel. I, en plena crisi, qui li dirà que no a un hotel?

L’arquitectura que Bohigas porta al cap, per tant, és indestriable de la seua funció social. Comissariant projectes experimentals com el multidisciplinar Barraca Barcelona (2003), amb la discussió d’alternatives assequibles a un ‘barraquisme invisible’ als ulls de les administracions, i la mostra APTM (Construmat 2005) amb sis prototipus d’apartament mínim, low-cost, sostenible i de qualitat, aconsegueix fer saltar l’arquitectura de les revistes de tendències i els suplements culturals per convertir-la en matèria de debat social. Altre cop la revolució: la dignitat d’un habitatge no depèn de la seua superfície en planta. Tan fàcil i tan difícil com això.

Bohigas creu que el futur d’aquests nous plantejaments urbans rau en la participació. Una participació que també és fonamental en el seu propi sistema de treball. A BOPBAA, l’estudi que creà el 1991 amb Iñaki Bakero i Francesc Pla, els projectes es van construint al voltant d’un diàleg multilateral entre socis –ser-ne tres hi ajuda–, clients i col·laboradors. Considera que un bon projecte només pot sortir de la discussió amb el client.

En una disciplina cada cop més dependent de la tecnologia i els sistemes de representació digitals, Bohigas es declara un resistent dels procediments tradicionals de l’ofici que semblen inevitablement abocats a l’obsolescència. Alguna vegada ha definit BOPBAA com l’últim despatx renaixentista, on, sense renunciar a la innovació, encara s’hi poden trobar taules de dibuix en actiu i maquetes de treball artesanals, confeccionades al propi taller. L’arquitectura de paper, el treball manual, estan estretament vinculats amb l’entusiasme pel procés creatiu i la fruïció pel tempteig del cofundador de l’últim despatx renaixentista de Barcelona, 08005, districte tecnològic 22@.