‘Hi ha un enorme divorci entre art, ciència, tecnologia i societat.’ Escultor de formació, professor de comunicació interactiva a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i expert en realitat virtual, Roc Parés ha treballat sempre a mig camí entre l’art i la ciència. Opina que vivim en un món que no ens permet comprendre el coneixement del nostre temps: ‘La física que s’ensenya als instituts és la del segle XIX’; i la tecnologia i la ciència actuals, argumenta, estan al servei del mercat i es comporten de tal manera que intenten no deixar cap escletxa. Amb l’afany d’investigar i ‘furgar’ en aquestes esquerdes, Parés es dedica a experimentar en comunicació interactiva per extreure’n, finalment, una expressió artística. Defineix el seu treball amb una sola paraula: ‘intersticial’. El resultat: instal·lacions interactives, intervencions en l’espai públic i publicacions acadèmiques que fan grinyolar els pilars de la comunicació en la seva concepció més estesa i que, en última instància, ens ajuden a comprendre.

Nascut a Mèxic, fill d’una família catalana exiliada durant el franquisme, Roc Parés viu a Catalunya des de 1983. Amb 22 anys i mentre acabava la carrera de Belles Arts, va fer la seva primera acció, Plaga, amb la qual ja deixava entreveure la seva inquietud constant per la tecnologia i la voluntat de reinterpretar-la amb una òptica marcadament artística i social: en una sola nit, va enviar per fax a galeries i museus centenars de fotocòpies ampliades d’insectes dissecats. Era una època en què els aparells de fax constituïen un dels nodes comunicatius més importants i, a primera hora d’un matí qualsevol, totes les taules de presa de decisions de totes les institucions d’art de Barcelona es van trobar amb una plaga d’insectes de paper.

Tres anys després va fundar, juntament amb el seu germà, Narcís Parés, enginyer informàtic, la plataforma d'investigació Galeria Virtual, un projecte dedicat a l’exploració de la realitat virtual com a mitjà artístic. El fet de treballar diàriament amb un enginyer informàtic, explica, li va permetre d’experimentar amb interfícies i formes de comunicació social interactiva construïdes des de la base, des de la programació i la creació de codi. ‘Va ser un luxe, no tots els artistes ho poden dir.’ Durant els set anys en què va estar en marxa, Galeria Virtual va fer projectes amb artistes visuals i creadors com Joan Fontcuberta, Màrius Serra, Perry Hoberman i Andrés Lewin-Richter, entre d’altres. Molts d’aquests treballs han estat presentats i premiats a diverses cites internacionals a centres i museus d’Europa i Amèrica, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofia (MNCARS) de Madrid, la Tate Gallery de Londres o la Galeria d’Art d’Ontario (AGO) de Toronto.

Entre els projectes més destacats de Parés hi ha El ball del fanalet (2000), en què diferents usuaris armats amb un fanalet de paper interactuen deixant un rastre de llum al seu pas i modificant el seu entorn; Hèlium (2004), on els participants segueixen en vídeo, de final a principi, el viatge cel enllà d'un grup de globus inflats d’heli que ells mateixos han preparat; o SIL01 (2006), en què una sitja de pinso esdevé un espai d’interacció acústica i visual. Tots ells, amb una elevada càrrega experimental, tecnològica i social, que pretén fer observar i viure el nostre món des d’una òptica diferent i sovint desconeguda. Un món, diu, en què ‘la cultura ha esdevingut un aparador utilitzat pels governs’ i en el qual l’autor és, cada dia més, ‘el proletari de la societat de la informació’.

L’obra de Parés és, senzillament, una forma de rebel·lia contra aquesta tendència: cerca les discontinuïtats del mercat tecnològic, les explora, les esprem i les dota d’una forma artística que permeti riure-se’n primer i reflexionar-hi després. O això, ‘o no hi haurà de societat del coneixement’.